A Blackpool Digital estimem les paraules. Són la nostra eina més important. Treballem amb elles amb molta cura i respecte, per comunicar, per transmetre i per connectar entre nosaltres.

Vaig entrevistar el poeta Joan Margarit quan era estudiant de primer de Periodisme, com a projecte final d’una assignatura. Va ser la meva primera entrevista important, i encara la recordo, amb molta emoció, com si fos ahir. Em va transmetre l’amor per les paraules, per la llengua, per la cultura. En aquell moment ja vaig ser plenament conscient que estava conversant amb una de les ments més lúcides del nostre país.

“No tinc ganes de definir-me. Vull escapar-me de la definició. Cada nou descobriment amplia l’horitzó; no s’acaba mai. Si et mors dient que ja ho has vist tot, malament”, em va dir. Les seves paraules m’han acompanyat des de llavors, i ho seguiran fent. Els poetes no moren del tot: la seva obra seguirà ben viva.

Ell sempre recalcava, en els recitals de poesia, que l’art ens diferencia de la resta d’animals. El necessitem de debò, perquè ens ajuda a tirar endavant en els moments més difícils i foscos. És el nostre flotador. Un poema et pot salvar la vida. L’art, la literatura i la cultura són essencials.

Avui, recuperem aquesta entrevista inèdita per agrair-li tants anys de poemes, tantes pàgines que ens salvaran si algun dia ens sentim desorientats. Aquest és el nostre petit homenatge en memòria de l’arquitecte de les paraules.

Foto: Carlos A. Schwartz

“Un poema no pot tenir només una interpretació”, Joan Margarit

El poeta em rep a casa seva, que es va construir abans de la Guerra Civil i ha estat reformada per ell. Ens acomodem a la sala d’estar; és molt càlida i està repleta de vitrines amb llibres, música i fotografies de la seva dona i els seus fills. “La poesia s’assembla més a la ciència que a la literatura. Ha de ser més lúcida. Per molt que la poesia treballi amb paraules i la ciència amb números, no vol dir que sigui literatura”, m’explica.

Com es fa un poema?

Jo em miro dins meu, i dins meu busco alguna cosa que tu, lector, al qual no conec, també tinguis. La trec, l’escric, tu la llegeixes i, si està ben fet, tu dius en mirar el poema: “aquest soc jo”. Aquest és el procés ideal. Si això no es compleix, el poema és dolent.

O potser ho és el lector...

També, però el 90% de les vegades és culpa del poema i no del lector. El lector no fa falta que sigui una persona extraordinàriament coneixedora ni extraordinàriament culta. Un poema pot afectar igual. El que passa és que no és el mateix llegir un poema la primera vegada que la que en fa 15.

Creu que l’arquitectura influencia la seva poesia?

Bé, hem dit que jo començo el poema mirant dins meu; no puc mirar enlloc més, no puc mirar dins teu. Miro dins la meva vida i és evident que la meva vida és l’arquitectura; també l’haig de mirar. Com també haig de mirar els meus fills, la meva dona: tot. Per tant, hi ha molts poemes que parteixen del meu treball com a arquitecte; uns explícitament i d’altres no tant, però que jo sé que provenen d’allí.

Pot escriure sobre alguna cosa que no hagi viscut mai?

No. Ni jo, ni ningú. La poesia sempre parteix de la biografia. Això no vol dir que expliciti anecdòticament la biografia.

Se’l vincula a la poesia de l’experiència.

No crec que es pugui partir, per fer un poema, de res més que de la mateixa experiència. Si faig un poema i dic: “Jo vivia al Walden i mirava casa teva”, diràs...

És poesia de l’experiència.

I si jo començo dient: “Vermell, olor de rajoles, cel blau, quin fred”?

...

Estic parlant del Walden, però el lector ja no ho sap. Sembla una poesia abstracta que no és de l’experiència. És una classificació feta molt malament, amb molt poc d’interès.

Pot escriure en qualsevol circumstància?

No. És misteriós això; no saps mai quan arriba. La inspiració existeix: és el que diferencia qui és poeta de qui no. Això no és democràtic: la naturalesa, la genètica, les circumstàncies, el que sigui..., ho reparteix. Si tens això i treballes, pot ser que arribis a alguna cosa. Si no treballes, no serveix per res. La unió de treball i inspiració pot produir un bon poema. O pot no produir-lo.

Quant temps triga a fer un poema?

El que més, ha estat 15 anys. Ahir en vaig acabar un que el vaig començar fa 10 anys. Usualment, un parell de mesos.

No n’hi ha cap que l’escrigui i digui: “Ja està”?

No, aquesta manera no és la meva. Amb uns segons d’inspiració, jo tinc feina per mesos. Per tant, puc llevar-me cada dia i escriure i treballar, perquè estic fent aquest poema. He exemplificat el Walden: doncs em poso a fer el poema, i l’endemà me’l miro i veig el que falla i hi torno, i així fins que un dia el poema s’acaba i dic que aquest és el poema que volia fer. O fins que no hi ha manera i el llenço i torno a començar.

He llegit que vostè pensa que a la gent jove se li hauria de prohibir publicar...

L’aprenentatge de les arts normalment és llarg. Hi ha excepcions: Rimbaud va escriure tota la seva obra abans dels 18 anys. Ara, les excepcions també confirmen les regles, com diu el tòpic. A mi m’agrada molt llegir els llibres de poesia completa; submergir-me en l’obra d’un sol poeta i passar-me tot un mes llegint-lo. Sempre començo pel final, per quan era vell, i vaig avançant fins que arribo als primers poemes de jove. No hi arribo gairebé mai a aquests poemes.

Per què?

Perquè m’avorreixo abans. Perquè les coses interessants, en general, comencen a partir d’un cert moment. Si agafes la meva literatura completa, que es titula Tots els poemes, en els primers poemes tenia 40 anys. Tot el que he escrit abans ho he esborrat dels mapes.

A ningú li podria agradar?

No. Serà, si de cas, curiositat, xafarderia, interessos d’erudits que busquen aquesta faceta. A mi ni m’interessa, ni m’interessa que me la busquin. La joventut és època d’aprenentatge. L’aprenentatge sempre té un punt de dramàtic; no es passa a ser un home o una dona d’una manera fàcil.

Però hi haurà una part positiva...

Sí, la vida! La vida és meravellosa. Però no pots dir: “està chupada”, perquè chupada no ho està.

I el concepte de “misteriosament feliç”, que vostè sovint utilitza?

“Misteriosament feliç” és perquè la felicitat i la tristesa i el dolor estan molt junts. La llarga lluita d’extirpar el dolor i deixar només la felicitat és una lluita perduda. És com la força que hi ha en les persones per fer el bé o per fer el mal; no la pots desenganxar.

Què pensa quan algú interpreta un poema de manera diversa al que volia mostrar vostè quan el va escriure?

Sento molta satisfacció, perquè un poema no pot ser una cosa tancada que només tingui una interpretació; això és un poema dolent. Un poema ha de ser obert, que diguis: “aquest soc jo”, i a partir d’aquí comencis a interpretar, segons tu i segons la teva vida, tot allò que allà hi ha escrit.

Li és difícil traduir els seus propis poemes?

No, perquè jo estic ficat en aquest món. I ningú coneix millor una llengua que no és la seva com qui és bilingüe, com som nosaltres, els catalans, i això dona el màxim possible d’aproximació. A més, tinc un altre avantatge, i és que la persona, el poeta al qual tradueixo, no es queixa mai. En realitat, jo crec que el que faig són dos poemes. Són dues llengües. Una llengua és una estructura del cervell. Una llengua és molt més que una eina per demanar una cervesa al bar. És una manera de veure la realitat, d’estructurar-te, de pensar.

Es pot viure només de la poesia?

No, no és un ofici. Un ofici el sabràs fer millor als 40 que als 30. Això és un ofici, tens aquesta garantia, amb això vas tranquil.

I amb la poesia no?

No, amb la poesia pots arribar als 60 i ser una patata. Igual que als 30 i igual que als 20. I sortir un xicot de 20 anys que faci millors poemes que tu. No és un ofici i per això moltes vegades és dramàtic. Només es coneix els poetes que han arribat a fer un bon poema alguna vegada. Hi ha poetes que no se sap mai qui són. Per a aquests és un drama, perquè poden haver arribat als 60 anys intentant-lo fer. Té un punt de dramàtic, d’incògnita i de desavinent. Els mals poetes vells tenen molta mala llet, i és lògic. Han perdut la vida. En canvi en un ofici mai perds. Apostes per una cosa que, si la fas amb bona fe, et funciona. Dins teu, et dona una identitat. La seguretat te la dona un ofici; l’art no te la pot donar.

Per acabar: quines són les seves influències com a poeta?

Tot el passat. No hi ha res més terroríficament fals en art que l’originalitat. L’art és un enorme fris que comença més enllà de la cova d’Altamira, fa ves a saber quants milers d’anys abans de Crist, i que no s’ha aturat mai. Cada artista que ha quedat perquè ho ha fet bé no fa més que una pinzellada en aquest enorme fris. Si a això li vols dir original... Per mi no ho és. Jo vull poder ser algun dia una pinzellada dins d’aquest fris, que ja és prou difícil.

“Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.”

Fragment del poema “Els morts”, de Joan Margarit