Ho reconec, l’últim article publicat per la nostra companya Irene em va tocar la fibra sociològica. Sobretot, perquè aborda una qüestió tan interessant com la comunicació a l’aula. Subscric tot l’article i aplaudeixo totes les qüestions tractades i la gran capacitat de síntesi d’un tema tan enormement complex.

Precisament per aquesta complexitat, m’agradaria introduir alguns elements que em semblen rellevants a l’hora d’enfocar un debat que serà sempre necessari, ja que l’educació hauria d’estar tan viva com els canvis que succeeixen al món. Aquests tres elements són: la violència simbòlica, el llenguatge i l’etiquetatge. Atenció amb tots tres punts, perquè provenen de teories de diferents corrents de pensament (en les quals crec amb força fermesa, però teories, al cap i a la fi), de manera que l’objectiu és posar aquests tres elements en primera plana per fomentar un debat profund i, crec, enriquidor.

La violència simbòlica a l’aula

Explicava la Irene en el seu article que “moltes de les universitats actuals conserven la forma monàstica, amb un mestre al capdavant de la classe que transmet el seu coneixement a alumnes que escolten asseguts ordenadament en bancs”.

Pierre Bourdieu va emprar el concepte de violència simbòlica per referir-se a un tipus de violència que no és física i que s’exerceix de forma indirecta cap a uns dominats que no en són conscients (o no d’una forma gaire clara) i que estan sent subjugats. Aquest concepte, és clar, també s’ha utilitzat per referir-se a la interacció que es produeix a les aules, en què clarament hi ha un individu (el professor) que té un poder simbòlic sobre els altres. Ja no es tracta només de la forma monàstica d’universitats i escoles, sinó d’ocupar un lloc visiblement predominant (moltes aules disposen fins i tot d’una tarima pel professor).

És el professor qui, quan exerceix aquesta violència, no és qüestionat, i tot el seu discurs s’assumeix com a veritat absoluta. Es contribueix, així, a la reproducció cultural (el procés de reproducció de la cultura hegemònica), es naturalitzen els seus aprenentatges (siguin tècnics, culturals o ètics) i no es posen en dubte. Òbviament, a tots ens ha passat que hem estat en desacord amb el professor en algun tema en concret, però no va d’això.

El llenguatge a l’escola

Bourdieu també identificava l’ús d’aquesta violència en el llenguatge mitjançant allò que ell anomenava “l’ordre de les coses”, és a dir, tot el que pot o no pot dir-se en un determinat grup.

Però el llenguatge no és només allò que es diu, sinó que també té impacte per la seva mateixa condició lingüística. He de reconèixer que sempre he cregut, fins a cert punt, en el determinisme lingüístic, sense ser-ne un radical (en queden ben pocs), però sí que em sembla una qüestió rellevant.

Efectivament, considero que la configuració d’una llengua (gramàtica, ortografia, vocabulari, expressions, etc.) estructura, dissenya i limita, almenys fins a cert punt, els pensaments. I això sempre s’aplica per l’idioma o els idiomes materns.

Però aquí la pregunta és: el llenguatge és un factor de reproducció de les desigualtats?

La teoria dels codis sociolingüístics de Basil Bernstein s’ha aplicat ja a l’entorn escolar per analitzar com alguns factors socials impacten en l’ús de la llengua dels alumnes i com n’afecta, alhora, el rendiment acadèmic. Segons aquesta teoria, existeixen dos tipus de codis sociolingüístics i estan fortament relacionats amb la divisió de classes.

• Restringit: el propi, segons aquesta teoria, dels “grups socials de classe treballadora” (encara que el concepte de classe treballadora és obvi que ha quedat obsolet). Es refereix a un llenguatge que depèn totalment del context en el qual es produeix, més elemental i que utilitza amb molta freqüència les frases curtes, simples i sense acabar.
• Elaborat: s’ha emprat per als anomenats “grups socials de classe mitjana”. En aquest cas, el discurs no depèn tant del context i hi ha una major capacitat d’abstracció; s’utilitza un major nombre de recursos lingüístics i de formes gramaticals.

Si donem per vàlida l’existència d’aquests dos codis, què passa a l’escola? Doncs que es produeix una clara reproducció cultural, és a dir, els alumnes de codi restringit presenten majors desavantatges i, per tant, les probabilitats que es mantinguin les diferències de classe comencen a la mateixa escola, de forma que es converteix en una institució que ajuda a perpetrar-les.

L’etiquetatge dels alumnes

La teoria de l’etiquetatge ha estat abanderada per part d’alguns pensadors com Ray Rist, que va analitzar la forma en què les persones configurem una identitat en funció de les expectatives dels altres. Aquestes teories també s’han traslladat a l’àmbit educatiu, a parer meu amb encert, per explorar com i en quina mesura l’alumnat respon a les “etiquetes” rebudes per part de la resta de companys i professors.

És a dir, que una persona qualificada de “graciosa” tindrà més probabilitats de desenvolupar aquest tipus d’identitat, de la mateixa manera que una persona “seriosa”, “treballadora” o “gamberra”. El mateix ocorreria amb les expectatives cap a l’èxit o el fracàs escolar de cada alumne, de manera que, segons aquesta teoria, pot donar-se altra vegada un procés de reproducció cultural.

Aquí, el perill rau en tots aquells prejudicis que pugui tenir un professor, com, per exemple: raça, sexe, classe social, rendiment acadèmic anterior, etc. Fins i tot, no cal dir-ho, els codis sociolingüístics, de manera que podem relacionar-ho amb el punt d’abans.

El debat està servit

Crec que el debat educatiu té dos eixos principals. En primer lloc, la necessitat d’adaptar-nos constantment del sistema educatiu al sistema productiu, i, en segon lloc, a la justícia social. Aquest article vol manifestar algunes consideracions relatives a aquest segon àmbit, totes elles relacionades amb la comunicació i el llenguatge.

Si ens fixem bé, els tres punts tractats fan referència a allò que es diu (els codis sociolingüístics), com es diu (la violència simbòlica) i qui ho diu (els alumnes i les seves etiquetes). Per tant, fins a quin punt el llenguatge i la comunicació a l’aula són fonamentals? Per mi, sens dubte, són factors que tenen un fort impacte en l’èxit o el fracàs escolar, però el debat, com deia, està servit.