Quan Jules Verne era petit va estar a punt d’enrolar-se en una embarcació amb destinació Índia per viure aventures. El seu pare el va descobrir a temps i el va fer prometre que a partir d’aquell moment només viatjaria amb la imaginació.

Escriure és aquest viatge imaginari. És escapar-se de casa i fer-se grumet, i és estar sa i estalvi a la mateixa llar. És crear nous mons i traçar mapes; és esculpir personatges i entrellaçar històries. És reflexionar, escoltar, divertir-se. Escriure és jugar a ser Déu i creure que ho domines tot, i al moment següent descobrir que el món que has inventat es desborda davant dels teus ulls, com un bol a vessar de llet, i es converteix en una altra cosa.

Però escriure també és, abans de tot, un acte de solitud. És l’individu a soles enfrontant-se a la pàgina en blanc. Són tots els camins possibles obrint-se al teu davant. És la cerca constant del desconegut. És terapèutic i és egoista. Jo no sé per què escric. O potser sí. M’agrada escriure perquè entre paraules em sento segura. Perquè visc moltes vides, encara que només en visqui una.

Quan escrius és vital ser precís i rigorós, i escollir sempre la paraula adequada. Has de fer-ho: és imperatiu. Escriure és trobar aquella paraula, és la satisfacció d’ensopegar amb ella. És creure que no hi ha res més important que el que tens entre mans i a la vegada ser capaç de riure’t de tu mateix i de les teves ínfules de superioritat.

És un acte autèntic, íntim, pur. És el fil dels pensaments que passen de la ment als dits, sense intermediaris. Però la màgia de l’escriptura és que, encara que sigui una tasca summament solitària i individualista, està concebuda perquè hi hagi un receptor a l’altra banda. El lector fa seves les paraules de l’escriptor; les hi dona forma i les reomple a tot color. Imagina i reinventa.

James M. Barrie descriu els Països de Mai Més com llocs molt diferents els uns dels altres. Tots tenen la mateixa essència, plasmada per l’autor, però cada lector els imaginarà d’una manera diversa, i per això és impossible que existeixin dos Països de Mai Més iguals. Així doncs, l’escriptura és una solitud compartida. És aproximar-se a l’altre, aixecar un pont, traçar una connexió. És comprendre altres punts de vista, canviar de perspectiva, posar-se en la pell del desconegut. És completar el País de Mai Més i apropiar-se’l.

Quan redactes per encàrrec —per a una empresa— el repte es torna fins i tot més desafiant. Ara ja no escrius per tu mateix; ja no ets l’escriptor misàntrop i egoista. Prou de mirar-te el melic: ara tens un propòsit. La pàgina ja no està en blanc i el camí que has de recórrer s’obre al teu davant com l’única opció possible. Hi ha un producte i hi ha un públic objectiu. I tu has d’aconseguir que el producte brilli amb llum pròpia; has de convèncer-te que això és l’únic que importa per tal d’aconseguir que el lector també ho vegi així. Has d’apropar-t’hi encara més per poder-lo persuadir, així que el pont que aixequis haurà de ser més gros i més ferm.

Escriure per encàrrec és deixar de pensar que estàs sol. Has de conèixer les necessitats del client i investigar en profunditat la matèria sobre la qual vols produir contingut de qualitat. És posar el focus en el producte i és posar-se a la pell del lector. També és trobar el to. És empetitir com a escriptor per aconseguir que el missatge s’impregni en el receptor sense interferències. És assegurar-te que la comunicació flueix; és agafar la batuta i dirigir la funció des de les ombres.

Però, tant si escrius en l'àmbit personal com professional, l’essència és la mateixa. L’escriptor és l’artesà de les paraules, el que grata fins que troba l’adjectiu exacte, el que es desviu per comunicar de la manera més satisfactòria. Un bon eslògan no ens el podrem treure del cap i ens assaltarà fins i tot en els moments més inoportuns. Una bona novel·la ens acompanyarà tota la vida, i podrem recórrer a ella sempre que ho necessitem.

Hi ha alguna cosa mística en això de posar les paraules per escrit, en no deixar que se les endugui el vent. I és que les paraules tenen el poder de marcar-te, de quedar-se gravades en la ment del lector. De reconfortar-te l’ànima. Vivim en la quotidianitat de l’efímer, del temps líquid, i moltes empreses cauen en el parany de promoure contingut vacu, que es perdrà en la infinitat del núvol. S’han deixat seduir per la instantaneïtat i la volatilitat de la nostra era. Però l’escriptura encara no ha perdut el poder d’indagar, de penetrar en la ment de les persones. La paraula escrita aspira a la immortalitat, i per aquest motiu ens hem d’esforçar per cuidar-la i polir-la. Li devem molt.