La final de Top Chef va ser sens dubte una de les fites televisius més importants dels últims mesos. Atresmedia ha aconseguit que la seva proposta arribi als nivells d'expectació de les grans cites esportives gràcies al sempre efectiu recurs de la gastronomia. Davant d'un esdeveniment d'aquesta envergadura, la televisió es va vestir de gala i va posar al servei de l'espectacle, com en edicions anteriors, una infinitat de recursos. I al centre de les mirades, els dos finalistes, Marcel i Alejandro, els que van tenir l'ocasió de preparar dos menús amb els quals alçar-se victoriosos en aquesta edició.

Els menús presentats per ambdós finalistes, per descomptat, van respondre a les expectatives d'un programa d'alta cuina. No obstant això, és un error pensar que tot el que estava en joc a la final tenia relació amb les habilitats culinàries. La comunicació, com a element i habilitat transversal que és, va estar present en tot moment fins al punt de posar la victòria de Marcel en dubte.

Estrategia de comunicació a la final de Top Chef

L'estratègia comunicativa de la final va haver de quedar definida al començament del programa, en el mateix moment en què Chicote va anunciar quin anava a ser el jurat: 25 persones del públic. Probablement els espectadors no li van donar tanta importància a aquesta notícia, però la realitat és que es tractava d'un canvi clau pel que fa al jurat d'especialistes de l'edició anterior. Aquest canvi de target significava que qui decidiria el guanyador era un jurat no expert, amb major dificultat per detectar matisos i processos d'elaboració, especialment si es tractava de processos complexos. Aquest punt és especialment important tenint en compte que el jurat va fer el tast a cegues, sense veure l'elaboració dels plats. Però al seu torn, un jurat que esperava i anhelava trobar-se davant plats d'alta cuina.

Per això, l'estratègia de comunicació més efectiva havia de ser aconseguir que aquests plats tan elaborats fossin al seu torn intel·ligibles per a ells. I tot això podia resoldre amb tan sols dues accions de comunicació: el títol del plat i la presentació. I no tenir-ho en compte va ser un error que per moments va semblar que anava a sortir molt car a Marcel.

No importa el que facis. Si no ho comuniques, no ho has fet.

Recordem ara els títols amb els quals els finalistes van pretendre seduir al jurat. En el cas d'Alejandro, un primer plat amb l'etiqueta de "Lluç de pinxo amb pil-pil d'algues, plàncton i herbes de la Mediterrània" i unes postres sota el títol "Macedònia de fruites tropicals dolços, àcides i picants". A la banda contrària, Marcel va presentar la seva "Déntol amb tocs de les meves arrels" i la va rematar amb les postres "De la mar fins a la muntanya".

Alejandro va saber donar valor als seus plats alhora que facilitava la seva comprensió al jurat mitjançant l'enumeració dels seus principals ingredients. Predisposava a provador a estar receptiu i a anar pel camí marcat, el de la combinació dels diferents sabors de la mar i el viatge a través de fruites de sabors contraposats. Marcel va fer tot el contrari, potser com a resultat de no adaptar una estratègia que ja portava predefinida amb la intenció de trobar-se davant un jurat professional. Els plats de Marcel van deixar al jurat una mica perdut, amb reaccions com "esperava una mica més elaborat" o preguntes de l'estil "què és aquest toc amarg?", Mentre Alejandro es va ficar el públic a la butxaca aconseguint que se sentissin fins i tot experts ( "porta algues", deia algú), o estimulant l'efecte sorpresa ("en la meva vida havia provat el plàncton", comentava un altre) o captant el missatge ("sap a mar", se sent). I és que el jurat esperava complexitat, però per a això havia d'entendre que era complex. Molt bo havia d'estar el menú de Marcel per resultar guanyador

Imatge: Antena 3